Ijen

Amb una motxilla gran i una petita en vam tenir prou per posar tot el necessari per passar una nit al cim del volcà Ijen. Vam sortir a les 6 amb un bemo i sense esmorzar, junt amb l'Aitor i l'Anggit. Tots els bemos que vam haver d'agafar els vam pagar a preu de local.
Al segon bemo li vam pagar un extra perquè ens deixés al punt de partida dels treballadors de l'infern. Teníem dues opcions:
1. Caminar 10 km. fins al punt d'entrada al volcà.
2. Pujar al camió dels treballadors i després començar la caminata.

Vam escollir la segona. Cal dir que la majoria de gent contracta un tour que et porta amb jeep fins al mateix lloc. Un cop arribats a la taquilla vam pagar 100.000 rp. per persona i vam iniciar una dura pujada d'una hora i mitja.
A mitja pujada la Lourdes va patir un mareig i mal de panxa, però es va recuperar ràpidament estirada a terra, tot seguint les indicacions d'un metge francès.
Un dels treballadors, el Ribut ens va voler acompanyar tot el camí (després el vam recompensar entre tots). A uns metres d'arribar, hi ha un petit "bar" amb una taula i quatre coses per menjar. En aquell moment ens va revifar molt un te calentó per continuar.
La idea era quedar-nos a dormir allà al costat, en una mena de refugi per universitaris que, traduït vindrien a ser quatre parets de mala mort amb unes condicions de salubritat infectes. A més a la nit la temperatura baixa fins al 5-10ºC; i vam acordar pagar 100.000 rp. (6,5€) entre tots. Un cop negociat vam continuar fins arribar finalment al cim. A dalt de tot hi ha un cartell que especifica que no pots baixar pel camí on van els treballadors, però nosaltres després de dubtar una mica i seguint els consells del Ribut, mossegar un tros de tela mullada i respirar únicament per la boca, vam decidir baixar.
El volcà Ijen està a 2.400 metres d'altitud, el terra és de color groc i permanentment hi ha un núvol tòxic suspès en l'ambient. Durant el camí ens anàvem trobant amb aquells homes prims i forts que baixaven quilos i quilos de sofre. Vam poder veure de prop com extreien les roques de sofre amb les seves pròpies mans, la majoria d'ells són joves, ja que l'esperança de vida és de 45 anys. Carreguen entre 70 i 100 quilos de sofre amb cistelles de vímet, que sorprenentment aguanten aquest pes. Així un bon dia de treball és ni més ni menys pujar i baixar el camí 3 vegades, fins deformar-se les espatlles amb un total de 210 quilos diaris per persona, a 1000 rúpies al quilo. Esfereïdor. En un dia poden cobrar 210.000 rúpies (13,80€).
Els treballadors l'endemà no havien de tornar al volcà perquè era festa local, així després d'estar unes 3 hores al bar on hi havia el refugi, amb l'Anggit i l'Aitor no ens va quedar més remei que desfer el camí i tornar a pujar al camió dels treballadors, aquest cop carregat de sofre. Unes simples galetes maria van omplir de somriures aquell trajecte.


http://mochilaparcheada.blogspot.com.es/2014/08/ijen.html 

Banyuwangi

Per fi arribem a Banyuwangi (a l'est de Java). Teníem la idea de contractar un jeep que ens portés fins al volcà Ijen de matinada per poder veure el "blue fire" i l'extracció del sofre ben d'aprop. Banyuwangi és un poble semi desert, i els treballadors de l'hotel on vam dormir no parlaven anglès. Vam intentar contractar-ho des del mateix hotel per telèfon, i ens demanaven 500.000 rp. (33€ en total), però ens va semblar car i no vam acceptar. 

Buscant algun lloc per sopar, vam veure un "guiri" i vam decidir preguntar-li si tenia pensat fer l'excursió de l'Ijen per fer-la plegats i estalviar costos. Va resultar que el "guiri" era un madrileny amb pinta d'escocès, anomenat Aitor. L'Aitor anava acompanyat de l'Anggit, un noi indonesi molt trempat. Ens va explicar que feia 10 dies que havia conegut a l'Anggit en una estació de bus i des d'ençà viatjaven junts, tot creuant Java. De seguida ens vam posar d'acord per anar tots quatre junts i aprofitar els coneixements de l'Anggit per escapar de la "mafia del transport" (Anggit dixit). 

Vam quedar per l'endemà a les 6. Al final vam sopar una merda de pizza cara i petita en un local de menjar ràpid. 

Continuarà... 

Volcà Bromo

A les 4 van trucar a la porta de l'habitació per començar l'excursió cap al Bromo.  Vam sortir en un jeep amb capacitat per 6 persones (encara que al final vam ser 7 ben apretats). El jeep ens va deixar a 1 km. del Sunrise point view, on s'esperaven una llarga filera de jeeps i motos. El nostre ens recolliria a les 6 en el mateix punt, una sola indicació: el número 956. 

Vam començar a caminar amb la llanterna i un munt de gent que anaven a veure el mateix que nosaltres, la sortida del sol i la vista panoràmica dels volcans. 

Ja haviem llegit que a les zones volcàniques baixen les temperatures, i aquella nit ho vam poder comprovar. Vam dormir vestits i amb una manta, però ens vam cagar de fred! 

Una vegada a dalt, l'aglomeració de turistes, flaixos, fred i boira era espectacular. Després de tot, el cansament i les dificultats per arribar-hi, podem dir que va valdre molt la pena. És un dels indispensables.

Al tornar, ens va resultar impossible trobar el nostre jeep, ja que el número que ens havia donat no es corresponia a l'enganxina de la porta, com a tota la resta de jeeps, sino a la matrícula (el conductor ens va acabar trobant a nosaltres).

El Bromo està situat a la caldera del Tengger, un antic gran volcà. A la mateixa caldera hi ha 4 volcans més, que són els que hem pogut veure: Mont Batok (2.470m), Mont Kursi (2.581 m), Mont Watangan (2.661 m) i Mont Widodaren (2.650 m). Un altre cop dins el jeep i camí, ara si, cap als peus del Bromo (2.329m), vam pujar uns 250 esglaons per veure el cràter en viu. El nom Bromo deriva de la pronunciació javanesa de Brahma, el déu creador segons creuen els hindús. 

La següent parada: Volcà Ijen. 

Vam anar fins a l'estació de bus de Probolinggo, vam regatejar una mica i per 50.000 rp. (3,30€ p/p) marxariem al cap de res cap a Banyuwangi, amb un bus públic (nosaltres els únics guiris). El viatge havia de durar 4 hores, però van ser 6 sense parar, únicament per recollir gent del carrer. El bus anava equipat amb forces bosses de plàstic pels vòmits, que sortien volant per la finestra, guitarristes ambulants i venedors de menjar que pujaven i baixaven segons convenia. Va ser un viatge d'allò més mogudet. 

Al voltant d'Ubud

Camí del Bromo

Deixem la caòtica Yogyakarta per passar uns dies d'aventura al cercle del foc de Java. El primer objectiu és anar al Bromo. Sabem que arribar a aquests volcans és complicat si pretens fer-ho pel teu compte, així que des de casa vam reservar bitllets de tren per anar fins a Surabaya. De tours organitzats en trobem molts al barri principal de Malioboro, que et porten fins als peus del volcà per 180.000 rp. (12€)

Després de 5 hores de tren, comprem bitllets a la mateixa estació per anar cap a Probolinggo, però tenim mala sort i ens toca esperar 3 hores que les aprofitem per dinar. Un cop a Probolinggo agafem un Bemo (mini-bus) perquè ens porti fins l'estació de bus. En aquest lloc no et pots fiar gaire de ningú, ja que tots volen treure profit. Així que descobrim que ens deixa a 1km de l'estació i davant d'una oficina de turisme per vendre'ns l'excursió al Bromo. Anem caminant fins l'estació, però resulta que és molt tard i no hi ha busos públics. Molts motoristes s'ofereixen a portar-nos per uns preus desorbitats. Al final un d'aquests davant les nostres negatives a viatjar en moto de nit, ens diu que l'acompanyem a la seva oficina per agafar un bus de turistes per un preu més raonable. Després de 2 hores d'espera a l'oficina i 1h de trajecte, arribem a les 23.00h a Cemoro Lawang i sense saber on dormirem. Trobem un antro per 200.000 rp. (13€ una estafa!!!) on passar 4 hores dormint, fins l'excursió de l'endemà al Bromo (que negociem al mateix hostel). Tot plegat un dia sencer per arribar aquí. Si haguéssim sabut els preus dels busos turístics desde Yogya no hauriem anat per lliure, ja que la diferència de preu, de temps i estrés, no val la pena. 

En el proper post explicarem l'experiència de veure el Bromo i arribar a Banyuwangi. 

Ijen

Bromo